di ivan Marongiu

Ite cheret nàrrere femminista? Ite cheret nàrrere maschilista? Sos tèrmines podent pàrrere ispeculares e anàlogos, ma no est gosi. E in custu aprofundimentu amus a chircare de ispiegare su motivu dae unu puntu de vista linguìsticu e istòricu.

Su vocabulàriu Treccani definit su “maschilismu” in custu modu: «Tèrmine, coniadu subra su modellu de feminismu, impreadu pro inditare in manera polèmica s’adesione a cumportamentos e atitudines (personales, sotziales, culturales) cun sos cales sos mascros in gènere, o medas de issos, diant espressare su cumbinchimentu de una primatzia pròpia in sos cunfrontos de sas fèminas in su pranu intelletuale, psicològicu, biològicu, etc. e diant  giustificare in custu modu sa positzione de privilègiu issoro ocupada in sa sotziedade e in s’istòria». Su ditzionàriu Garzanti imbetzes narat: «Atitudine psicològica e culturale fundada subra sa presùmida primatzia de s’òmine in sos cunfrontos de sa fèmina; cumportamentu sotziale determinadu dae custa atitùdine».

Su maschilismu est duncas un’atitudine chi si manifestat in cuntestos sotziales e privados e chi si traduit in pràticas chi podent èssere violentas, repressivas, chi ofendent o fintzas paternalìsticas, basadas in su cumbinchimentu chi sos òmines siant superiores a sas fèminas: movende dae una diferèntzia biològica, sa minore fortza fìsica feminile, e dae sas cunsighèntzias istòricas suas, su maschilismu istabilit una gerarchia tra òmines e fèminas, acanta sas fèminas sunt cunsideradas “naturalmente” inferiores fintzas in su pranu intelletuale, sotziale e polìticu. Su maschilismu duncas est una forma de sessismu, est a nàrrere una discriminatzione in sos cunfrontos de sas persones basada in su gènere sessuale. Comente ogni discriminatzione, trasformat sas diferèntzias in pretesas de primatzia.

Si imbetzes allegamus de su feminismu e de sa diferèntzia cun su maschilismu, faghimus prima a nàrrere ite no est! Su feminismu no est, prima de totu, un’atitudine psicològica basada subra cumbinchimentos farsos. No est unu cumportamentu basadu in su pensamentu de una primatzia de sa fèmina in sos cunfrontos de s’òmine, nemancu in s’idea de ruolos basadu subra su sessu, ma  subra un’anàlisi istòrica.

Su feminismu est unu movimentu chi tenet (sa  data est galu ogetu de discussione), prus de duos sèculos de istòria. Essende unu movimentu istòricu no at sinònimos, comente no at sinònimos s’Illuminismu o su natzionalsotzialismu: “egualitarismu”, “umanismu” o “diritos umanos” sunt cuntzetos polìticu-sotziales chi in calicunu casu tenent o ant tentu cunvergèntzias cun su movimentu feminista, ma chi non si podent nen sostituire e nen subrapònnere a cussu protzessu istòricu ispetzìficu. Sos ideales de su feminismu sunt vàrios e cumplessos, ma s’obietivu de su feminismu in sas  vàrias declinatziones teòricas e pràticas suas no est cussu de afirmare unu “podere de sas fèminas”.

No ischimus de seguru dae cando s’est cumentzadu a impreare su faeddu feminismu, sende chi cando su feminismu fiat giai praticadu custu faeddu no esistiat: calicunu narat chi s’imbentore de su tèrmine “feminismu” siat istadu a su cumintzu de s’Otighentos su filòsofu sotzialista Charles Fourier, favorèvole a s’agualidade tra òmines e fèminas, ma paret chi non siat beru. Su tèrmine fiat giai impreadu in meighina e inditaiat un’istorbu de s’isvilupu de sa virilidade in sos òmines, cosa chi los faghiat pàrrere prus feminiles (“feminismu” fiat duncas unu sinonimu de “effeminatezza”).

In su matessi perìodu su faeddu s’agatat in sun libru L’Homme-femme de su 1872 de s’iscritore frantzesu Alexandre Dumas (fìgiu) acanta narat: «Sas feministas, pedo perdonu pro su neologismu, narant: totu su malu benit dae su fatu chi non si cheret reconnòschere chi sa fèmina siat uguale a s’òmine, chi devent tènnere sa pròpiu istrutzione  e sos matessi deretos de sos òmines». Puru descriende sas resones issoro, Dumas aiat minispretziadu sas fèminas chi lutaiant pro sos deretos issoro e pro èssere uguales a sos òmines. In fines, paret chi siat istada sa sufrageta frantzesa Hubertine Auclert, in su 1882, a impreare su tèrmine “feminismu” in su sensu chi s’impreat oe.

Ma tando, ite est su feminismu? Tocat a nàrrere, pro lu nàrrere in pagos faeddos, chi a diferèntzia de àteros movimentos istòricos su feminismu est de su totu originale, pro forma, ideales e modalidades, e chi (a su mancu in parte) pròpiu dae custa originalidade sua podent nàschere sas dificultades de l’incuadrare o sos medas ecuìvocos chi l’inghìriant.

Su feminismu no est monolìticu, no at unu momentu simbòlicu o unu gestu particulare cun su cale est cumentzadu (paragonàbile pro esèmpiu a sa presa de sa Bastìglia), no at una data pretzisa de cumintzu e ne una data finale. A s’ispissu s’iscriet chi est unu movimentu chi aparit, iscumparet e posca torrat a apàrrere. In realidade segundu calicuna pensadora est prus curregidu a nàrrere chi su feminismu est unu protzessu chi in unos cantos momentos istòricos si nde istrumat: sas protagonistas de s’istòria sua non sunt unu sugetu polìticu permanente inseridas in unu cuntestu semper uguale. In su feminismu bi sunt istados momentos de luta organizada, identificàbiles e reconnoschìbiles meda, ma àteros nono,  sena chi però custu apat ispèrdidu s’eredade polìtica e teòrica pretzedente.

Sa de tres particularidades de su feminismu respetu a àteros movimentos istòricos est chi in su cursu de su tempus e de sos logos geogràficos chi s’est isvilupadu at àpidu pràticas, faeddos e percursos semper diferentes tra issos, finas conflituales, articulados e cumplessos meda a su puntu chi si preferit a faeddare de feminismu a su plurale, pro nde dare contu in modu prus curretu. In fines, in sos movimentos feministas teoria e pràtica sunt semper andadas a manu tenta. Si diat pòdere nàrrere chi su feminismu est unu movimentu chi s’est subrapostu a s’istòria polìtica de s’Otzidente.

Su chi faghet a afirmare cun tzertesa est chi su feminismu est nàschidu dae una cunstatatzione simple ma bera: chi apartènnere a su sessu feminile, nàschere fèminas e no òmines, signìficat a s’agatare in una positzione de isvantàgiu, de dificultade e de inferioridade. Sos movimentos feministas difatis si sunt prodùidos in su cursu de s’istòria movende dae sos protzessos de esclusione a sos cale sas fèminas sunt istadas sutapostas.

Pro semplificare, su maschilismu est semper esìstidu, su feminismu est creschidu comente risposta. Sa diferèntzia cun su maschilismu est duncas su de nàschere dae una cunditzione istòrica de non libertade e de non paridade, e non  dae s’idea de una suprematzia basada in su gènere. Una pariga de dies a oe, in su giornale New York Times, sa modella atora de sa Republica Tzeca Paulina Porizkova at iscritu una lìtera in ue narat de èssere feminista e ispiegat dae cando e pro ite. Contat chi in comintzu pessaiat chi su faeddu “feminista” non serbiat: “Lu pessaia pro ite fia arribbada in Isvètzia dae sa Tzecoslovàchia cando aia noe annos si fiat abbigiada  deretu chi in Isvètzia su  «pòdere suo fiat uguale a cussu de unu mascru», chi sos còmpitos domèsticos fiant partzidos in manera uguale, chi sas relatziones sessuales tra òmines e fèminas fiant echilibradas, chi sa libertade sessuale de una fèmina non fiat cunsiderada iscandalosa”.

Pro serrare, in unu mundu gosi est a beru chi su feminismu non tenet resone e esìstere, ma est un’estzetzione, bastit a pensare a su numeru de parlamentares fèminas in Itàlia, opuru a sa cunditzione de sas fèminas in su mundu àrabu. Pro custu podimus afirmare chi oe prus de eris su feminismu serbit e tenet resone de esìstere, sena però lu cunfùndere cun su maschilismu.