di Ivan Marongiu

Sos iscraos ismentigados

Pèrdida in s’Otzèanu Indianu, a Est de su Madagascàr, s’ìsula de Tromelin est tra sos ùrtimos logos chi diais chèrrere bisitare: un’istrìscia bassa de arena e de terra, de prus pagu de 1 km², a forma de gùtiu, in ue non creschet nudda, si non carchi pranta pitica, e in pràtica no b’at perunu animale, francu calicunu testùine marinu e carchi pugione chi si firmat pro si pasare durante sa migratzione o pro bi fàghere su niu.

In su 1761 una nave de sa Cumpangia frantzesa de sas Ìndias Orientales, mutida Utile, est partida dae su Madagascàr pro lòmpere a sas Maurìtzius. Su càrrigu suo fiat particulare meda e classificadu comente  “perigulosu”: difatis b’aiat prus de 150 iscraos achistados in manera illegale (a s’època sa trata de sos nieddos fiat proibida in s’Otzèanu indianu), chi diant èssere istados bèndidos una bia arribbados a destinatzione.

Ma s’Utile s’est arrèschida in sa barriera corallina chi inghìriat s’ìsula de Tromelin, e a pagu a pagu s’est afundada in sas abbas fritas de s’otzèanu. Belle 100 tra presoneris (cungiados in s’istiva) e marineris fiant mortos in su naufràgiu, ma calicunu cumponente de s’echipàgiu e una sessantina de iscraos sunt resèssidos a lòmpere nadende a riva.

Sos marineris e sos iscraos, costrintos a collaborare tra issos pro subravìvere, ant cumintzadu a si dare de fàghere pro chircare màndigu, abba e unu modu pro allùere su fogu; in su giru de unu mese, sunt resèssidos a fraigare un’iscialupa chi, cun unu pagu de fortuna, lis diat àere permìtidu de arribbare in sa costa de su Madagascàr. S’ùnicu problema fiat chi in sa barca b’aiat postu pro pagas persones ebbia. In custu modu sunt istados sos iscraos a èssere abbandonados in s’ìsula, mentras sos marineris ant pigadu su largu a pustis de àere promìtidu chi diant àere mandadu calicunu a nde los boddire su prima possìbile. Promissa chi, a dolu mannu, no est istada mai poderada.

Sos sessanta iscraos a su comintzu ant abetadu cumbintos chi calicunu diat èssere lòmpidu a los leare, ma su tempus colaiat, e sa nave pro los sarbare no essiat a s’orizonte. Calicunu de issos at sighidu a tènnere s’isperu de unu sarvatàgiu, ma àteros imbetzes ant cumprèndidu chi no diat èssere arribbadu mai nemos. Oramai sena meres, s’agataiant in sa situatzione befulana de èssere òmines lìberos e in su matessi tempus impresonados in unu cantu de terra ispèrdidu in mesu a sas undas e corpidu meda dae sos tziclones; in prus medas de issos aiant semper bìvidu in sos pranos a largu de su mare, e non teniant peruna esperièntzia de pisca o de cassa.

In su 1775 una nave minore chi fiat colende a presu s’ìsula, at abbistadu sos nàufragos. Duos marineris cun una barca ant chircadu de isbarcare, ma pro de badas. S’iscialupa difatis, est andada a atumbare in sa barriera coraddina prima de lòmpere a riva: unu de sos duos marineris est resèssidu a torrare a nàdidu a sa nave, s’àteru, imbetzes s’est agatadu in s’ìsula paris a sos  iscraos iscampados a su naufàgiu. Sa nave est istada custrinta a si nde andare e a  torrare a su portu. Abbandonadu in s’ìsula, su marineri s’est fatu agiudare pro fraigare una barchita, acanta bi capiant isse, tres òmines e tres fèminas. Abrontada sa barca su marineri e sos iscraos ant mòvidu in deretura. A dolu mannu però si sunt totu mortos in s’impresa, ispèrdidos in su mare.

In fines, in su 1776, 15 annos a pustis dae su naufràgiu de s’Ùtile, sa nave de gherra brètone Sa Dauphine, ghiada dae su capitanu Bernard Boudin de Tromelin (chi diat àere dadu su nùmene suo a su logu, finas a tando mutidu s’Île des Sables, s’ìsula de arena) est chessidu a isbarcare in s’ìsula. B’at agatadu galu bias sete fèminas e unu pipiu de oto meses. Durante sos 15 annos de permanèntzia in s’ìsula, sos iscraos aiant costruidu amparos, acontzadu ogetos de ràmene recuperados dae su naufràgiu, e si fiant nutridos gràtzias a sos pagos animales chi fiant chessidos a cassare, e lutende cun totu sas fortzas issoro pro sighire a bìvere.

S’istòria incredibile de sos iscraos de Tromelin diat èssere pòdida abarrare cuada  pro semper. Ma un’ex-ufitziale de Marina frantzesa, Max Guérout, nde fiat abarradu corpidu e ossessionadu, a pustis chi un’amigu metereòlogu l’aiat contadu de àere agatadu un’ancora antiga in s’ìsula. Guérout, apassionadu de istòria de naufràgios, cumentzat a fàghere chircas in sos archìvios de sa Cumpangia de sas Ìndias e benit a ischire de su fatu istòricu drammàticu: in su 2006 presentat tando unu progetu pro fàghere una campagna archeològica in s’ìsula de Tromelin a su comitadu sientìficu de s’UNESCO (de cale issu matessi faghet parte), pròpiu in s’annu chi si cummemorat s’abolitzione de s’iscravitùdine. Sa proposta sua otenet su parre favorèvole de totu su comitadu, e dae cussu momentu ant a èssere conduidas 4 ispeditziones  sientìficas, in su 2006, 2008, 2010 e in su 2013.

S’obietivu est su de chircare de cumprèndere comente sos naufraghet apant pòdidu subravìvere gasi meda, e ite tipu de micro-sotziedade si siat bènnida a creare tra issos. Sos bentos aliseos e sos tziclones ant tudadu suta de medas pìgios de arena sos restos de sos acampamentos, de sos amparos e de sos trastos fatos dae sos nàufragos, preservende•los in manera etzetzionale: s’iscuadra de chirca est chessidu a  agatare una cantidade manna de ogetos, restos de muros e de domos, istrumentos e finas carchi carena umana. Dae su 2010 s’agiunghet a s’iscuadra fintzas Bako Rasoarifetra, archeòloga malgàscia, chi at dadu unu contributu fundamentale pro cumprèndere meda  sa filosofia de vida e sa cultura a sa cale cussos iscraos antigos aparteniant. Cando a esèmpiu benit iscobertu tra sas arenas un’ispilla traditzionale pro pilos, traballada in fine, s’archeòloga si cummovet:

“Nois fèminas malgàscias — contat Bako Rasoarifetra _ amus s’abitùdine de nos regòllere sos pilos cun custu trastu chi benit semper regaladu dae sos òmines. Sas fèminas a su momentu de su naufràgiu aiant sa conca tùndida a zero, pro ite fiat costumàntzia a nde segare sos pilos a sos iscraos pro evitare s’ispàinu de su piogu o de su pùlighe. Ma una bia chi sunt devènnidas lìberas, cussas fèminas s’ant lassadu crèschere torra sos pilos e sos mascros ant fatu pro issas custas ispillas. A sos ogros meos, custu est unu sìmbulu definitivu de libertade in custa ìsula largana dae totu”.

Pròpiu gràtzias a sa voluntade de s’archeòloga, sos istudiosos ant fintzas fatu una tzerimònia fùnebre minore pro sos iscraos mortos chi sunt istados agatados durante sas campagnas de iscavu.

“No amus fatu tumbas beras e pròpias- at agiuntu sa chircadora malgàscia-  ma est istadu importante a tzelebrare su ritu funebre pro cussos còigios chi amus agatadu, pro ite in custa manera si sighit a portare a in antis s’ammentu, e si cortivat sa memòria. Cussos mortos sunt sos antepassados nostros e sighint a nos amparare e a nos protègere, pro custu nois  los depimus onorare”.

S’ìsula cuat galu medas segretos e interrogativos, a sos cales Max Guérout e s’iscuadra sua de antropòlogos, archeòlogos, genetistas e àteros iscientziados isperant de dare una risposta. Pro esèmpiu, cale est istada sa càusa printzipale de morte de sos nùufragos? Bi sunt istadas brigas tra sos  subravìvidos? A pustis de 250 annos de mudìmene, sos iscavos ant a pòdere  contare sa veridade de  su tràgicu destinu de custu grupu de òmines e fèminas: reduidos in iscravidades, subravìvidos a unu naufràgiu, e in fines lassados a si mòrrere in un’ìsula deserta, totu custu sena chi si siant mai resos. Totu s’istòria de su naufràgiu est contada in sos diàrios de sas ispeditziones in s’ìsula de Tromelin. In ìnternet si podet fintzas agatare unu documentàriu in frantzesu chi contat sas iscobertas de Max Guérot in sos archìvios de sa Marina Frantzesa.