Imprentas 313 – S’istòria de sos farsos de Arborea

Imprentas
Imprentas
Imprentas 313 - S’istòria de sos farsos de Arborea
/

di Ivan Marongiu

S’istòria de sos farsos de Arborea

Sos “farsos de Arborea” sunt unu regorta  de cartas, pro su prus in pergamena, cuncordadas  in sa segunda metade de s’Otighentos cun s’iscopu de chircare de prennere cussu bòidu literàriu e culturale lassados abertos in s’istoriografia sarda e mescamente cun sa punna de fàghere crère chi s’istòria e sa cultura sarda esseret acapiada in manera comuna cun cussa de sa penìsula italiana.

Si tratat de una sèrie de documentos cun crònacas, poemas e atos pùblicos cuncordados in modu de los fàghere assimigiare a cussos emandados dae sa Cantzilleria de Arborea (dae inoghe su nùmene), chi però no aiant nudda de  fàghere cun sa famada “Carta de Logu” de sa Giudicessa Eleonora. Custos paperis fiant istados definidos dae s’archeòlogu Giovanni Lilliu “una tra sas pàginas prus bergungiosas de s’istoriografia sarda”.

Curriat s’annu 1845 cando su diretore de sa Biblioteca Universitària de Casteddu Pietro Martini aiat retzidu dae sas manos de su para Cosimo Manca una pergamena antiga, ruinada meda, chi in pessu faghiat a la lèghere. A pustis de l’àere osservada e istudiada, s’istòricu no aiat apidu sa mìnima esitatzione a crèere chi si trataret de unu documentu autènticu chi podiat essere istadu fatu in su sèculu XIV. Su brègiu e sa cuntentesa de s’iscoberta fiant istados frenados solu dae sa voluntade sientìfica de esaminare mègius su documentu. Ma pagas chidas a pustis de s’iscoberta,  e in sos annos sutzessivos, fiant istados fatos àteros agatamentos de sa matessi genia, chi fiant andados a  cumpònnere unu “corpus” minore de documentos chi allegaiant pro su prus de s’ùrtimu Giudicadu sardu, est a nàrrere de su Giuigadu de Arborea, s’ùrtimu istadu indipendente sardu, acabbadu cun sa conchista definitiva de s’ìsulu pro manu de sos aragonesos, a pustis de 70 annos de gherras.  Pariat chi in fines, a pustis de tempus meda, s’istòria de sa Sardigna medievale si pòderet torrare a iscrìere, cun una trama totu noa, e cun novidades chi diat aere rivolutzionadu sas ideas de sos istòricos subra custa fase misteriosa de su passadu nostru.

Sas Cartas de Arborea si torraiant a acapiare in sa cronologia a sa figura de sa famada Eleonora e de sa corte sua de Aristanis, contribuende a nd’afortiare su mitu e s’imàgine gloriosa. Ma sa parte prus interessante riguardaiat su fatu chi in Sardigna esseret presente una produtzione literària in vulgare giai in sa segunda metade de su Treghentos, a dispetu de sos betzos istùdios chi la faghiant cumentzare  dae sa fine de su Chimbighentos. Custu fatu costringhiat sos istòricos a torrare a considerare sa gherra intre Aragona e Arborea comente a un’istajone de resistèntzia, fintzas culturale, a s’influèntzia ibèrica, afortiada dae sos ligàmines istrintos tra sa Sardigna e sa penìsula italiana.

In mesu a sas cartas, su paperi chi prus aiat atiradu s’interessu de sos istudiosos fiat cussu mutidu “Ritmo di Deletone” – su documentu prus antigu – chi ispiegaiat comente sos sardos, a sa fine de su sèculu VII, fiant resèssidos a si liberare dae su domìniu bizantinu e a istituire a pustis de unos cantos annos sos bator Giuigados. In custu cuntestu de rebellia e abbolotu istupaiat in particulare sa figura legendària de Gialeto, unu pessonàgiu finas a tando disconnotu a totu sos istudiosos, chi fiat devènnidu giùighe de Casteddu e chi aiat divididu a sos frades sos Giuigados de Arborea, Gallura e Torres. Gràtzias a su Ritmo di Deletone, duncas, tando fiat possìbile ispiegare s’orìgine de sos Giudicados e prènnere un’istampu istoriogràficu chi andaiat a in antis dae sèculos e sèculos.

Pro s’interpretatzione de custas misteriosas cartas, Pietro Martini aiat pedidu agiudu a su famadu paleografo e iscrivanu casteddaju Ignazio Pillito, chi prestaiat servìtziu in s’Archìviu Patrimoniale de sa tzitade sarda.

Cust’ùrtimu  fiat istadu capatzu a detzifrare s’iscritura – pro medas tretos belle illegìbile e cumpromissa – cun meda fatzilidade, cunvintzende s’istudiosu de s’autenticità de sos documentos. Ma non fiat istada solu sa presunta abilidade de su paleografu a lu ingiunchinare: s’iscritura e su limbàgiu de sas cartas fiant grusseris e, amus a nàrrere, originales. Ma pro sos chi nd’afermaiant s’autentitzidade, custu fiat unu sinnu evidente de s’incapatzidade dae parte e sos sardos de trascrìere s’antigu latinu.

In prena adesione cun s’ispìritu romànticu de sa metade de  s’Otighentos, non solu sos falsificadores de sas Cartas, tra custos Manca e Pillito in primis, ma fintzas sos sustenidores issoro, cheriant dimostrare cun custas cartas chi fintzas pro sa Sardigna b’esseret un’istòria natzionale rica e gloriosa. Sa chistione de sos “farsos” de Arborea, difatis, fiat andada a in antis pro meda tempus, fintzas a pustis de sa morte de Pietro Martini, acontèssida in su 1866.

In unu clima de ispìritu nazionalisticu mannu, si chircaiat de collegare s’istòria de sa Sardigna – mancari totu sas medas dominatziones suas – cun cussa de s’Itàlia. Pro voluntade de sos Savoja in su cursu de su Setighentos si fiat chircadu de pònnere unu frenu a sas tratatziones de natura istòrica subra de sa Sardigna, cun s’obietivu de corpire e annullare s’identidade culturale de sos sardos e prus che totu s’eredidade ibèrica chi sighiat a caraterizare sa cultura sarda. No est pro de badas, duncas, chi semper in cuntestu sabàudu sas Cartas aerent agatadu sustenidores acanidos comente a Carlo Baudi de Vesme e a Alberto La Marmora, sos cales fiant resèssidos a fàghere arribbare sos documentos a s’Acadèmia de sas Iscièntzias de Torinu. Dae inoghe, su matessi Baudi di Vesme, in su 1869 fiat resèssidu a otennere dae su famadu istudiosu tedescu de antighidade Theodor Mommsen sa promissa de fàghere analizare sas pergamenas a s’Acadèmia de sas Iscièntzias de Berlinu, pro mode  de otènnere sa prena legitimatzione issoro. Dae sa longa currispondèntzia epistolare tra sos duos nde essint a campu sas medas dudas de s’istudiosu tedescu subra s’autentitzidade de sas pergamenas. A sa fine, a pustis de medas insistèntzias dae parte de Baudi di Vesme, Mommsen aiat atzelleradu sos istùdios subra sas cartas, chi oramai fiant divènnidas unu casu internatzionale. S’èsitu de s’anàlisi fiat istadu inevitàbile. Sa “sentèntzia” finale subra de sa falsificatzione fiat arribbada ufitzialmente su 31 ghennàrgiu de su 1870. Si trataiat de unu farsu.

Baudi de Vesme, apenas chi aiat retzidu da noa mala, aiat isetadu unu pagu prima de l’atzetare, pro ite fiat cumbintu de s’autentitzidade de cussas carta, ma però, sa parte prus manna de sos erudidos sardos aiat finidu pro atzetare su giudìtziu, fintzas pro non peorare galu de prus sa paga cunsideratzione chi aiant in sos cunfrontos issoro in s’ambiente acadèmicu sientìficu.

Mancari custa sentèntzia negativa aeret postu una làcana a sa fantasia e a sos bisos de glòria, sas figuras de Eleonora e de su fantomàticu giùighe Gialeto aiant tentu fortuna meda. Numerosas fiant istadas sas intitulatziones de caminos e de pratzas a sos duos pessonàgios de s’epopea giudicale, e su matessi sas cummissiones de istàtuas e monumentos in onore issoro. Tra su prus famadu tocat a mentovare su monumentu de Eleonora de Arborea in Aristanis, òpera iscultòrea de sos duos fiorentinos Ulisse Cambi e Mariano Falcini. S’istàtua de sa giudicessa fiat istada inaugurada cun una tzeebratzione sulenne  su 22 de maju de su 1881. In su basamentu de su monumentu sunt presentes duos bassu-rilievos in brunzu chi rafigurant sa derrota de sos de Arborea in su Casteddu de Seddori e sa promulgatzione de sa “Carta de Logu”. Sa giudicessa de Arborea, Eleonora de Bas-Serra, fiat naschida in su 1345-1347 e fiat morta, cun probabilidade de pesta, a inghìriu de su 1403-1404. Sa figura sua, ligada a sa promulgatzione de s’editzione noa de sa Carta de Logu in su 1392, est casi legendària, e s’acàpiat in modu istrintu su perìodu prus gloriosu e tribuladu de s’istòria sarda: su Medioevu giudicale. Ma mancari sa figura de Elionora siat casi divènnida una figura mitologica, si tratat de unu personàgiu beru, esistidu in sa realtade, a diferèntzia de cussu imbentadu de Gialeto, chi difatis casi non benit prus ammentadu, essende su frutu de una falsu istòricu.

Lascia un commento

Il tuo indirizzo email non sarà pubblicato. I campi obbligatori sono contrassegnati *