Imprentas 218 di Ivan Marongiu
Un’aristanesu a sas Olimpìades de Tokyo
Sunt colados 10 annos dae s’esòrdiu internatzionale suo a sos Europeos junior e giai in cue, cun sa conchista de sa medàllia de oro in s’8 pesos lèbios’, Stefano Oppo si fiat giai fatu annodiare.
Dae cussa vitòria a oe su caminu est istadu longu meda, ma s’àndala sighida finas a immoe dae s’atleta sardu est istada cussa giusta. S’ùrtimu apuntamentu internatzionale de su giòvanu de Aristanis s’est concruidu cun una medàllia de prata gherrada meda in s’ispetzialidade de su Dòpiu Pesos Lèbios maschile. Immoe, su pensamentu de Oppo at a èssere totu pro sas Olimpìades de Tòkyo 202ONE, chi ant a comintzare su 23 de trìulas e, pro su canotàgiu, s’ant a concruire sàbadu su 31 de trìulas 2021. Est duncas incumentzada sa “Road to Tokyo” pro s’atleta sardu chi, finas a su 9 de chenàbura de trìulas, at a èssere impinnadu in Sabàudia cun sa Natzionale Italiana Canotàgiu in s’ùrtimu atòbiu olìmpicu — de sa durada de belle tres chidas — pro urtimare e afinare sa preparatzione.
Mancat prus pagu de unu mese a sa partèntzia ufitziale, chi diat dèvere èssere pro su 12 de trìulas. Sa Natzionale de Canotàgiu at a mòvere difatis cun antìtzipu, pro s’abituare a s’oràriu e a su clima giaponesu. S’addòbiu olìmpicu s’at a fàghere in Sabàudia, prima de totu pro sas particulares cunditziones de su lagu, acanta una pariga chidas a oe est andada in iscena s’ùrtima tapa de sa Copa de su Mundu, e in prus pro permìtere a sos atletas de s’abituare a su calore chi ant a agatare a s’arribu in Giapone.
In custas tres chidas, su Dòpiu lèbiu de Stefano Oppo e Pietro Ruta at a traballare pro megiorare de prus sa preparatzione e artziare ancora su livellu de sa barca. Est craru chi sa gara internatzionale reghente est istada una proa òtima pro valutare sa preparatzione, ma est pretzisu ammentare chi a sas Olimpìades totus sos echipàgios presentes ant a èssere de livellu artu meda.
Ma andamus a contare calicuna cosa in prus de Stefano Oppo. Nàschidu in Aristanis su 12 cabudanni 1994, comintzat s’atividade agonìstica sua a noe annos in su Tzìrculu Nàuticu de Torre Grande; in su 2010 colat sas proas pro intrare in s’Iscola de sa natzionale a Piediluco. Faghet s’esòrdiu internatzionale suo a sos Europeos junior 2011 otenende sa medàllia dae oro in s’8 pesos lèbios. In su 2012 otenet duas medàllias de oro in su bator “sentza”, una a sos europeos junior e sa segunda a sos mundiales junior. In su 2013 devenit campione mundiale Under-23 in su bator “sentza” e posca binchet sa medàllia dae oro a sos mundiales de Chungju in s’8 pesos lèbios. In su 2014 partètzipat cun su bator “sentza” pesos lèbios a sos mundiales de Amsterdam in barca cun Elia Luini. In su 2015 a sos mundiales de Aiguebelette, in Frantza, s’est classificadu a su de ses postos finale in su 4 “sentza” pesos lèbios, otenende su 4º postu e balangende s’atzessu de s’echipàgiu a sas olimpìades de Rio de Janèiro de su 2016.
Ma cando est nàschidu custu isport? Su canotàgiu modernu de regata est nàschidu in Inghilterra a su cumintzu de s’otighentos cun barcas diferentes meda de cussas de oe. Su carrellu mòbile est istadu introduidu a metade de s’Otighentos dae un’americanu chi aiat cumpresu chi fiat un’errore a no impreare totu sas potentzialidades ofertas dae sas cambas. In pretzedèntzia calicunu aiat giai pessadu de impreare sa fortza de sas ancas currende a in antis e in dae segus de unu setzidòrgiu largu prenu de grassu e impreende pantalones de pedde.
Cun s’imbentu de su sedile iscurrèvole sa tècnica de sa remada est cambiada meda e un’àteru passu a in antis est istadu fatu cun s’adotzione de su “fuori-scalmo” chi at permìtidu su fàbricu de barcas prus istrintas e sa possibilidade de impreare remos prus longos. A sa fine de s’Otighentos est istadu un’allenadore de Oxford, Lehman, su primu a fissare sos cànones de sa tècnica remiera moderna, tècnica chi est istada definida “istile ortodossu”. Sa vogata fiat fata cun s’ischina tètera meda, istèrrida bene in antis, si remaiat de palas, s’ispinghiat cun sas cambas e si serraiat cun sos bratzos. A pustis de unos cantos annos un’àteru inglesu, Steve Fairbairn, aiat cumpresu chi impreende s’ischina s’annullaiat in parte s’ispinta de sas ancas. Est istadu issu su primu chi at fatu traballare sos canotieris cun s’ischina in ispinta de cambas, pessende in modu isballiadu chi sos bratzos poderent sustentare s’ispinta de sas ancas, cosa non bera ca sa fortza de sas ancas est meda prus de cussa de sos bratzos.
Cun custa tècnica s’est cumintzadu a traballare meda cun sas cambas, ma cun meda traballu de bratzos, finas a sas Olimpìades de Londra de su ’48. Un’àtera importante evolutzione b’est istada in ocasione de sas Olimpìades de Roma de su 1960 cando s’oto tedescu de Karl Adam at bintu contra sos istadunidensos, chi finas a tando aiant dominadu in custu isport, impreende atletas de grandu potèntzia e incurtzende su bratzu de leva internu de su remu pro pòdere allongare sa remada sena s’istèrrere meda, segundu s’istile cunsigiadu dae Conybear. Adam, in s’Olimpiade de Roma, aiat poderadu s’ischina belle dereta, ma iat aumentadu a su màssimu sa velotzidade de su gosi naradu “via di mani”.
Dae tando bi sunt istadas àteras evolutziones modestas in sa tècnica remiera finas a sos annos setanta, cando est istada introduida sa categoria de sos pesos lèbios, est a nàrrere atletas de carena prus pitica, cosa chi at impostu sa màssima atentzione e cuntzentratzione in sa sutzessione curreta de sa vàrias atziones musculares. In custa tècnica sa cosa prus importante est ismentigare sos bratzos, cosa chi imbetzes non faghent sos atletas noitolos chi in modu ispontàneu e istintivu no ant a impreare s’ispinta de sas ancas, ma solu sa fortza de sos bratzos. Sas ancas si devent mòvere forte meda, s’ischina devet abbarrare tètera – non devet tzèdere a s’ispinta de sas ancas – , sos bratzos in comintzu sunt istèrridos e benint impreados comente duos tirantes chi collegant in manera passiva su truncu de s’atleta a su remu – fase de “suspensione”-, est a nàrrere cun sa sensatzione de èssere apicados a un’isbarra in orizontale – e intervenint solu in sa fase finale de su corpu.
Oe su canotàgiu est guvernadu dae sa FISA (Fédération Internationale des Sociétés de Aviron), fundada su 25 de làmpadas 1892 in Torinu dae sa Vera Società Canottieri Cerea, chi organizat sos Campionados de su mundu dae su 1962. Mancari gasi in Itàlia est prus connota sa FIC (“Federatzione Italiana Canotàgiu “), fundada in su 1888, chi oe organizat e gestit belle totu sos avenimentos isportivos in su territòriu. Comente amus giai naradu sas garas de canotàgiu si faghent fintzas a sos Giogos olimpico, ma solu dae su 1900, sende chi fiant bènnidos cantzelladas in sa primu editzione de su 1896.
Tra sas natziones prus fortes in su canotàgiu tocat a remonare Itàlia, Regnu Unidu, Istados Unidos, Frantza, Germània, Austràlia e Zelanda Noa. Tra os atletas de custu isport prus connotos agatamus in Itàlia a Daniele Giladoni, Franco Sancassani, Elisabetta Sancassani, Laura Schiavone, Manfredi Marini, Luca Moncada, Simone Raineri, Rossano Galtarossa, Leonardo Pettinari , Elia Luini, sos frades Abbagnale, Giuseppe, Carmine, Agostino, e a Alessio Sartori.
Tra sos atletas èsteros, Sir Steven Redgrave (GB), Thomas Lange (Germània), Rob Waddell, Eric Murray, Hamish Bond e Mahé Drysdale (Zelanda Noa) e Xeno Müller (Isvìtzera). Tra sas fèminas Ekaterina Karsten (Bielorùssia) e Kathrin Boron (Germània).
